Bé, la fase de preparació d'aquest viatge ha arribat a la seva fi.
Només voliem donar les gracies a aquells i aquelles que ens han donat suport durnat aquest temps!
Ara comença la millor fase per nosaltres, el viatge!!! Ens veiem a la tornada el dia 14!
Fundació el 8 en Kaya.
miércoles, 30 de junio de 2010
domingo, 20 de junio de 2010
Carta de presentació
En motiu de l'any mundial del kayak, la Federació Mundial de Kayak i Altres Embarcacions de Rem (FMKAER) ha organitzat diferents rutes per totes les aigües del planeta. (més informació a www.fmkaer.com)
Per col•laborar i aportar el nostre gra de sorra en aquest esdeveniment tan important i notori hem decidit realitzar una travessia entre els dies 1 i 15 de juliol per les illes de Eivissa i Formentera, l'anomenat vuit de Eivissa i Formentera.
D'aquesta forma i sabent que la FMKAER és una organització d'alta serietat al mateix nivell de l'ONU, els EEUU o UNICEF, hem decidit ser també nosaltres seriosos. Per aquest motiu en el moment de la creació del nostre viatge i projecte vam decidir erigir-nos com a Fundació per temes legals i motius de correcció i formalitat (sense ànim de lucre és clar, el lucre com el sucre no es bo en accés). Hem fundat aleshores, la Fundacio el 8 en Kayak o FK8.
Com totes les coses importants en aquesta vida no podia ser que la nostre Fundació no tingués blog.
En resum aquest és el blog del FK8 que esperem que us agradi i que visiteu.
No llevamos nada
Com diu la famosa frase: es más triste robar que pedir.
És per aquest motiu i tenint en compte la situació de crisi econòmica generalitzada, que hem decidit realitzar el nostre viatge en kayak per les illes de Eivissa i Formentera sense comprar cap mena de aliment ni queviures. La nostra intenció és aconseguir el menjar per sobreviure a partir del que la mama tierra ens ofereixi. D’aquesta forma pretenem pescar i recol•lectar aliments amagats entre les roques per omplir la panxa.
No penseu que som imbècils, no marxarem sense menjar, necessitem uns mínims per poder tornar vius!
Demanem per tant la vostra ajuda amb qualsevol aportació al nivell que sigui. Quan estiguem fideus i mengem per exemple uns fideus aportats per algú de vosaltres pensarem gratament en aquesta persona, i aquell serà per nosaltres el vostre àpat. Per si voleu ser voluntariosos però no sabeu com fer-ho seguidament hi ha una llista del que necessitem:
Cebes
Caps d’alls
Llaunes de sardines
Llaunes de tonyina
Pa bimbo
Arròs
Oli
Sal
Sucre
Sucs
Xocolata
Nocilla
Sobres de sopa
Fideus
Llet condensada
Barretes energètiques
Aigua
Farina
Tomàquet
Julivert
Galetes
Ganyips
Patates
Fruita
Moltes gràcies
Fundació el 8 en Kayak
MENORCA EN KAYAK
Aquí us deixem el relat de l'experiencia en kayak per Menorca del Gràcia i el Pepe!
Tot va començar a principis d’estiu d’aquest any 2009, quan l’Albert i jo fèiem plans per les vacances. Volíem fer alguna cosa que recordéssim tota la nostra vida, que tingués relació amb la natura, que impliqués un cert risc, que no depenguéssim de ningú, que fos econòmic i volíem conèixer gent. Per aquests motius vam decidir fer la volta a l’illa de Menorca en Kayak.
Problema 1: No tenim ni idea de Kayaks.
La nostra amiga Laia, estava fent unes pràctiques al Club Nàutic Mig-Segre de Ponts. Li vam demanar que ens fes una classe accelerada de Kayak, vam pujar un cap de setmana d’agost a Ponts, vam aprendre i practicar les maniobres bàsiques al pantà de Rialb i al riu Segre.
Problema 2: Logística.
Ens feien falta dos kayaks de mar, després de comparar els preus dels lloguers a Menorca vam decidir llogar-los a Ponts, ens vam fer socis del club i ens vam federar en piragüisme. Un dia abans de marxar cap a Menorca vam haver d’anar a Ponts, carregar els Kayaks al cotxe i tornar a baixar cap a BCN.
Pel que fa al menjar, vam decidir portar-lo tot des de sa península. Molts amics van col•laborar amb la nostra causa i ens van donar tot tipus de menjar, des de bimbo, passant per arròs, fins a fruits secs. Portàvem poc menjar, però contàvem que a Menorca n’aconseguiríem d’alguna manera o altre (pescant o pidolant).
Són les 8 del vespre del 3 de setembre i estem al port de Barcelona amb els dos kayaks ben carregats, davant de tots els camions, cotxes, motos i bicis que esperen per embarcar. Carreguem els kayaks i amb alguna que altre gota de suor els deixem “aparcats” a la bodega del vaixell. Aquesta nit serà la última que dormirem en un llitet calentets i sense humitat.
A les 7 del matí, arribem a Maó! Trobem una rampa per poder baixar els kayaks al mar. Ens col•loquem, ens ho preparem tot, agafem ben fort les pales i a remar, 9 dies més tard surt des del mateix punt el vaixell de tornada. Portem una guia (escrita per en Sergi Lara) on es programa la volta en 8 etapes, però no considera la possibilitat de mal temps, per tant, no ens podem dormir. Les prediccions diuen que a partir de la tarda entra tramuntana i que es mantindrà uns dies amb moments de força 5 en l’escala de Beaufort, decidim començar la volta per la costa sud, ens proposem passar Es Pas de s’Aire abans de buscar un lloc on dormir, d’aquesta manera quedarem protegits del vent que bufa de component nord.
Menorca, queda separada en dues meitats ben diferenciades: La costa sud, de roca calcària, amb aigües generalment més calmades, petites cales de sorra blanca amb boscos de pi fins a tocar de l’aigua i força més gent. En canvi la costa nord està formada per roques més antigues, exposada a la tramuntana i amb platges verges. Aquesta diferenciació va fer que el nostre viatge també es dividís en dues meitats. La primera, ens va servir per poder habituar-nos als kayaks i al mar, per la costa sud vam trobar bona mar, ens passàvem tantes hores remant que vulguis o no, “el roze hace el cariño”, la relació amb els kayaks va anar a més i vam acabar batejant-los com a “El Medusa” i “El Rayo Amarillo”.
A la segona meitat de la travessa, vam trobar unes onades considerables. Quan vam creuar Punta Nati, l’extrem nord-oest de Menorca, la mar va canviar de sobte, tal com molt bé diu el nostre amic Sergi Lara, “El gir de la Punta Nati significa un punt d’inflexió on conflueixen de manera molt significativa els vents de component nord, oest i sud. Possiblement es tracta del punt més compromès per a la navegació de tota l’illa de Menorca.” Les onades eren tant grans que en ocasions el kayak de l’Albert, que anava davant meu, el perdia de vista. Teníem previst avançar fins a Cala Morell, però ens vam veure obligats a fer una parada d’emergència a Calaspous, aquella nit vam haver de dormir a sobre d’una llosa de formigó que antigament s’utilitzava d’embarcador. Al dia següent, estàvem a punt de començar a remar quan va entrar una barqueta a refugiar-se de les onades. Li vam preguntar per l’estat del mar i després de riure ens va dir: “De valientes, las tumbas estan llenas”. Vam decidir no fer gaire cas de les recomanacions d’aquell personatge i ens vam posar a remar.
Vam aconseguir sobreviure sense haver de comprar cap tipus de queviures, tot i així vam aconseguir subministrament per part de força gent. A Cala Morell, uns francesos que anaven amb catamarà, ens van donar un tall de tonyina que havien pescat feia un parell de dies. A Biniparratx, ens vam trobar amb un Cau de Ciutadella que ens va donar un parell de garrafes d’aigua dolça, allà mateix vam rescatar una síndria que nedava per les aigües de la cala i a Maó, vam poder menjar pa del dia. Però d’on vam treure més menjar va ser de la mar, vam pescar força i vam poder menjar peix durant tres dies.
Coneixíem la història que deia, que els navegants que aconseguien creuar el Cap d’Hornos, a l’extrem sud de Sud-Amèrica, es feien una arracada. Nosaltres no havíem creuat el Cap d’Hornos, però havíem fet la volta a Menorca en kayak, per això abans d’agafar el vaixell de tornada vam emular els antics navegants.
Josep Cabré
Tot va començar a principis d’estiu d’aquest any 2009, quan l’Albert i jo fèiem plans per les vacances. Volíem fer alguna cosa que recordéssim tota la nostra vida, que tingués relació amb la natura, que impliqués un cert risc, que no depenguéssim de ningú, que fos econòmic i volíem conèixer gent. Per aquests motius vam decidir fer la volta a l’illa de Menorca en Kayak.
Problema 1: No tenim ni idea de Kayaks.
La nostra amiga Laia, estava fent unes pràctiques al Club Nàutic Mig-Segre de Ponts. Li vam demanar que ens fes una classe accelerada de Kayak, vam pujar un cap de setmana d’agost a Ponts, vam aprendre i practicar les maniobres bàsiques al pantà de Rialb i al riu Segre.
Problema 2: Logística.
Ens feien falta dos kayaks de mar, després de comparar els preus dels lloguers a Menorca vam decidir llogar-los a Ponts, ens vam fer socis del club i ens vam federar en piragüisme. Un dia abans de marxar cap a Menorca vam haver d’anar a Ponts, carregar els Kayaks al cotxe i tornar a baixar cap a BCN.
Pel que fa al menjar, vam decidir portar-lo tot des de sa península. Molts amics van col•laborar amb la nostra causa i ens van donar tot tipus de menjar, des de bimbo, passant per arròs, fins a fruits secs. Portàvem poc menjar, però contàvem que a Menorca n’aconseguiríem d’alguna manera o altre (pescant o pidolant).
Són les 8 del vespre del 3 de setembre i estem al port de Barcelona amb els dos kayaks ben carregats, davant de tots els camions, cotxes, motos i bicis que esperen per embarcar. Carreguem els kayaks i amb alguna que altre gota de suor els deixem “aparcats” a la bodega del vaixell. Aquesta nit serà la última que dormirem en un llitet calentets i sense humitat.
A les 7 del matí, arribem a Maó! Trobem una rampa per poder baixar els kayaks al mar. Ens col•loquem, ens ho preparem tot, agafem ben fort les pales i a remar, 9 dies més tard surt des del mateix punt el vaixell de tornada. Portem una guia (escrita per en Sergi Lara) on es programa la volta en 8 etapes, però no considera la possibilitat de mal temps, per tant, no ens podem dormir. Les prediccions diuen que a partir de la tarda entra tramuntana i que es mantindrà uns dies amb moments de força 5 en l’escala de Beaufort, decidim començar la volta per la costa sud, ens proposem passar Es Pas de s’Aire abans de buscar un lloc on dormir, d’aquesta manera quedarem protegits del vent que bufa de component nord.
Menorca, queda separada en dues meitats ben diferenciades: La costa sud, de roca calcària, amb aigües generalment més calmades, petites cales de sorra blanca amb boscos de pi fins a tocar de l’aigua i força més gent. En canvi la costa nord està formada per roques més antigues, exposada a la tramuntana i amb platges verges. Aquesta diferenciació va fer que el nostre viatge també es dividís en dues meitats. La primera, ens va servir per poder habituar-nos als kayaks i al mar, per la costa sud vam trobar bona mar, ens passàvem tantes hores remant que vulguis o no, “el roze hace el cariño”, la relació amb els kayaks va anar a més i vam acabar batejant-los com a “El Medusa” i “El Rayo Amarillo”.
A la segona meitat de la travessa, vam trobar unes onades considerables. Quan vam creuar Punta Nati, l’extrem nord-oest de Menorca, la mar va canviar de sobte, tal com molt bé diu el nostre amic Sergi Lara, “El gir de la Punta Nati significa un punt d’inflexió on conflueixen de manera molt significativa els vents de component nord, oest i sud. Possiblement es tracta del punt més compromès per a la navegació de tota l’illa de Menorca.” Les onades eren tant grans que en ocasions el kayak de l’Albert, que anava davant meu, el perdia de vista. Teníem previst avançar fins a Cala Morell, però ens vam veure obligats a fer una parada d’emergència a Calaspous, aquella nit vam haver de dormir a sobre d’una llosa de formigó que antigament s’utilitzava d’embarcador. Al dia següent, estàvem a punt de començar a remar quan va entrar una barqueta a refugiar-se de les onades. Li vam preguntar per l’estat del mar i després de riure ens va dir: “De valientes, las tumbas estan llenas”. Vam decidir no fer gaire cas de les recomanacions d’aquell personatge i ens vam posar a remar.
Vam aconseguir sobreviure sense haver de comprar cap tipus de queviures, tot i així vam aconseguir subministrament per part de força gent. A Cala Morell, uns francesos que anaven amb catamarà, ens van donar un tall de tonyina que havien pescat feia un parell de dies. A Biniparratx, ens vam trobar amb un Cau de Ciutadella que ens va donar un parell de garrafes d’aigua dolça, allà mateix vam rescatar una síndria que nedava per les aigües de la cala i a Maó, vam poder menjar pa del dia. Però d’on vam treure més menjar va ser de la mar, vam pescar força i vam poder menjar peix durant tres dies.
Coneixíem la història que deia, que els navegants que aconseguien creuar el Cap d’Hornos, a l’extrem sud de Sud-Amèrica, es feien una arracada. Nosaltres no havíem creuat el Cap d’Hornos, però havíem fet la volta a Menorca en kayak, per això abans d’agafar el vaixell de tornada vam emular els antics navegants.
Josep Cabré
Suscribirse a:
Entradas (Atom)